Maig del 68

Els primers dies del mes de maig del 1968 jo tenia 18 anys i acabava d’entrar a la Universitat, com a la majoria d’adolescents d’aquell moment el maig del 68 va deixar empremta en la nostra joventut, frases com “la imaginació al poder” les hem utilitzades centenars de vegades en la meva vida familiar (amb els meus fills) o professionalment (a la feina), potser diria que l’ha estat uns del lemes de la meva trajectòria, l’altre de les frases de la revolta “demaneu l’impossible que es farà realitat” encara que no exactament així també l’han sentida en infinitat d’ocasions quants han treballat amb mi en resposta a la tant habitual en la majoria d’organitzacions de “sempre s’ha fet així”. “sempre és fins que jo arribo”. Tanmateix que “sota de les llambordes hi havia la platja” no em va agradar mai, suposo que perquè sempre havia viscut a Barcelona i solia passar els estius a la platja i no en tenia cap necessitat, si ja se que era un símbol!, però continua sense agradar-me, s’havien d’arrencar les llambordes i llençar-les contra la policiaper aconseguir-ho.
El que si he de confessar és que en aquells moment no acabava d’entendre als nostres veïns del nord, mentre nosaltres començàvem la nostra particular resistència a la dictadura, desitjant democràcia i llibertat, ells que la tenien lluitaven per canviar una societat que nosaltres desitjàvem...........

Ara que esta tant de moda fer anàlisis del passat, per cert la majoria de vegades d’una forma poc imparcial, no he sentit encara, que creuen aquests analistes que va provocar la revolta estudiantil, d’una veritable revolta intel•lectual, no era una revolta de classe, no era una revolta per mes salari (encara que al final aquest augment per als treballadors la va desvirtuant) no era ni tant sols una revolta demanant gir a l’esquerra, quant “esquerra” estava associada indefectiblement al comunisme: al Stalinisme, al Leninisme, aquells aldarulls estaven mes propers al anarquisme que al socialisme. Que realment els va provocar?
Un dels motius i dels que no se’n parla va ser el gran desengany que patiren aquells intel•lectuals al conèixer el comunisme real: la dictadura soviètica, on hi van anar per trobar el paradís i hi varen trobar el pitjor del inferns, a la seva tornada de la URRSS, continuaven volent canviar la societat, però no com ho havien fet en el països de l’est, i aquí va néixer el maig del 68.
Tampoc he sentit a explicar com va acabar i qui la va acabar, dons si no ens informarem malament (cosa que no es difícil) va ésser el mateix govern francès encapçalat pel un dels grans defensor de la “patrie” el General Charles De Gaulle amb el recolzament incondicional del partit comunista i d’alguns sindicats, quines coses oi? La pujada de salaris va desmotivar als treballadors i la manca de lideratge i de propostes concretes als universitaris.
Crec que totes o quasi totes les generacions han desitjat canviar el mon d’una manera o altre, la nostra ho va fer, el que no estic tant segura es de si el canvi ha estat tot l’afortunat que havíem desitjat els “fills” (encara que fóssim adoptius) del maig del 68.
El que si ha quedat clar es que alguns encara hi som i per tant “això no ha acabat” encara podem donar molta guerra i si no ja ho veuran