Comissió per a l'estudi de la adopció i altres temes afins

Les últimes comissions de adopció d’aquest mes d’abril tots els dilluns de ple pertant per a mi el ple comença el dilluns, i la majoria de vegades acaba dijous, com deia a la comissió han comparegut persones que veuen la adopció des de punts totalment diferent s, i contraposats en la majoria dels temes a tractar, punts de vista totalment necessaris per poder arribar a conclusions i recomanacions reals. La primera a destacar va ser la presidenta del CERMI (comitè espanyol de representants de persones amb discapacitat) la segona la presidenta de la associació “la voz de las personas adoptadas” de les que no he posat fotografies perquè no son personatges públics i no crec que sigui necessari , tanmateix faig esment d’elles per l’impacte que em varen produir. La presidenta del CERMI una dona de mitjana edat cega amb una filla, una dona que res ha d’envejar d’una heroïna grega, però tant radical(suposo que per necessitat) que em va com deia sobtar, per ella la maternitat es un dret tan inalienable com el de la pròpia vida es mes esta en contra del cribratge prenatal, si això suposa la interrupció d’un embaràs, el mateix opinava respecta a les persones amb discapacitat, segons ella totes tenen dret a la maternitat, encara que pateixen una gran discapacitat física o psíquica. Era evident que no hi podíem estar d’acord, el dret a la maternitat no pot mai estar per sobre del dret del infant del nadó, que ha de ser cuidat he de ser format, educat per un adult responsable, una cosa es discapacitat i l’altra incapacitat en especial si parlem de discapacitat psíquica.
Be, dons al altre extrem la representat de la veu del adoptats, on els drets del nen estaven tant per sobre dels drets del pares biològics o adoptius que sobtaven, tanmateix els sentiment d’aquella dona jove eren preocupants, una carrega d’emocions de conflictes, de complexes, per desconèixer els seus pares biològics, com sempre i no es broma encara que en aquest cas ho vaig utilitzar per a relaxar la tensió vaig comentar que no es preocupes que estadísticament des del punt de vista genètic entre el 17 i el 30 % del pares que creuen ser-ho no ho son. Ens va deixar a tots molt molt sorpresos, Jo conec a nen be, ja homes i dones adoptats de mesos, no crec que cap d’ell tingui els sentiments d’angoixa que presentava ells en nom de molts adoptats. Si havien de venir s’ha de tenir en compte que tenim davant uns col•lectius molt especials.

I aquí sota la resta (Borrant aquest text)